Ok

En poursuivant votre navigation sur ce site, vous acceptez l'utilisation de cookies. Ces derniers assurent le bon fonctionnement de nos services. En savoir plus.

03/08/2009

U stringagliulu di sigolu de Lisandrina Grimaldi, suite de la note précédente

                                                           ... et voici comment notre chère Lisandrina préfaçait son ouvrage:

STRINGAGLIULI


Mai ùn avia pinsatu

Quandu in fiera cuntava

I strumbechji di u passatu

Chì u ventu i puntava

Frà i baroni di l’aghja

Mentre u sole s’appaghja.

 

Qual’hè chì và spiculendu

Postu chì a mansa hè bella

E’ qual’hè chì và stuppiendu

Hè ripiena a curbella

E’ qual’hè ch’atorzi manghja

Gustosi fiuroni incagna.

 

Vecu un’ombra chi s’inclina

«Gérins» è «gérris» alleva

Malgradu sta gran’ sicchina

Arba bambina sulleva

L’acqua di a Cinnarosa

Pè tutti hè generosa


Volta è gira Risabetta

Da u Seccu à u Reginu

Circhendu à Cantaretta

 Trova Mascone è Bacinu

I capelli ricciulati

Di sigoli infasciulati.

 

Issa donna ammaistrata

Ristretti almanaccava

I frutti di a so grata

Acciarbi i rimbiccava

Nun possu più parà u scrittu

Hà maturatu è tene arrittu.

 

Noi avemu à Ghjuvanna

 Ghjornu è notte disegna

E’ ci lampa la so manna

O quantu a trovu degna

Topi, ghjatti, torri è fere

Giranu cum’è le sfere.


A fata di u granaghju

Hà ringraziatu à Santu

 Da ottobre à ferraghju

L’hà purtatu u so stantu

Più d’un stringagliulu avia

Pè traccià a nostra via.

 

 

 

 ... et voici à nouveau deux "fole" de Lisandrina Grimaldi... Je rappelle que les dessins originaux sont de Ghjuvannina Lanzalavi.

 

                                                                     U BIGLIARDU RUSS1U

le billard russe.jpg

 

Furnaghjolu, un caffitteru muntagnolu, avia spusatu una parente ristretta. Illetteratu ma astutu, garbatamente s'avia fattu una bella clientella. L'omi d'ogni rangu suciale, ghjucavanu è fumavanu in tutta amicizia.

Ind'è e duie grande sale, u pastizzu curia cum'è a funtana di i Cavi. A prima ricivia i ghjucadori di carte; a seconda l'amatori di bigliardu.

Bramosu di cuntintà a giuventù, in più di u bigliardu tradiziunale, Furnaghjolu avia compru à tratte ind'è Mossiù Mustaccinu un bigliardu russiu. Tutta a santa ghjurnata, e stecche calcinate azure à puntu, facianu sciacchità e bocce rosse è bianche nantu à u lustrinu verde.

A' l'or a di l'aperitivu, e mamme spazienzose di vede rifrità a cena mandavanu i zitelli à circà i babbi, impazziti da issu ghjocu.

A' mezu à Santarella a so moglia malaticciosa, à Stella a figliola é à i clienti u caffitteru passava una vita alegra. Disgraziatamente, una dumenica d'aprile, issu bravu omu si n'hè mortu subitaniu, lasciendu dulori è debiti.

U dipusitariu di i bigliardi ghjunse lindumane in casa di a veduva è senza pietà si misse à prisintalli e so lagnanze. In corte parolle, ellu vulia u caffè sanu sanu

per scuntà u bigliardu russiu. Ma u Signore face un fattu è un altru... Amichi è parenti ghjunsenu à succore e duie sciartinate. Dopu à u cunsigliu di famiglia si decise: pagati saranu i debiti à a magiurita di Stella.

Mustaccinu, allora, ghjurede di fà passà à l'orfagna una vita ripintina. Durente anni è anni, l'adulescenza oscurata da issu core negru, Stella ingrandò, curata, allisciata da a so mammarella.

Trè volte a notte, Santarella e so duie mane e mittia nantu à u core di a so speranza è e s'arechje nantu à a bocca per sentene u rispiru aspessu lamen-tosu.

Ogni notte, fin'à vint'anni, Stella hà fattu sempre listessu sunniacciu: ghjunghjia in chjusella è mentre ch'ella cuglia fichi è uva, sbuccava un toru mugliu è curnutu à l'accessu. L'uchjaturaccia negra l'avia di Mustaccinu. Stella staccava un saltu nantu à u muru lamaghjosu è curia senza rifiatà fin'à u ponte di Santa Ristituta u toru curnutu sempre à e zanche. Ghjunta nantu à u ponte, Stella si lampava in fiume per francassi da e curniate è nutava fin'à Mercuriu. Custì,

u toru sciappatusi e corne nantu à e petre di u chjaccone smaria in l'acque sciumose di u turrente.

Era scritta in celu. A' a so magiurità, Stella s'hè spatriata cù a mamma u core alegru. Nulla cuntava per elle, nè case, nè tetti, nè amicizie. A pagaria di u bigliardu valia più chè a fame. Francassi da l'uchjatura di Mustaccinu era una grazia tamanta à u mondu. Pinsate à a gioia di Stella u ghjornu ch'ella hà pussutu pagà i debiti di Furnaghjolu.

Avà, vechja è serena, di ritornu in paese, cuntenta di ritruvà i so muri, Stella si ramenta a so giuventù. Ogni tantu, sunnieghja u toru mugliu vistutu di verdurinu tale u bigliardu russiu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LE BILLARD RUSSE (contrapuntu)

 Le destin m'apparaît parfois sous les traits d'un joueur de billard infatigable qui fait caracoler nos vies au gré de sa fantaisie. Vous pouvez le voir avec ses amis, debout sous la voûte fumeuse d'un café accueillant, sanglé dans son meilleur costume et chapeauté de neuf: je vous le dis, il a le coeur léger lorsqu'il mesure l'angle de nos destinées, car il sent d'ici le fumet du fricot que sa femme mijote à la maison depuis l'aube... A côté de lui, le patron, tendre et vigilant comme Furnaghjolu, veille à remplir les verres et contemple avec orgueil ce billard pour lequel il vient de s'endetter jusqu'au cou...

Un jour donc, la bille d'ivoire Furnaghjolu, habilement queutée, s'en vient frapper la bille Mustaccinu, négociant, qui lui vend alors à crédit le fameux billard russe. Peu après, Furna­ghjolu brutalement blousé, est expédié «ad patres», et Mustaccinu s'en vient buter sur la douce Santarella devenue veuve. Par ricochet il percute Stella leur fillette. De cette méchante série, il s'ensuit que Stella devra avoir achevé de payer la dette du billard à sa majorité. Du coup, Mustaccinu, le cœur fielleux, visite inlassablement le sommeil de l'enfant sous la forme d'un taureau infernal et la chasse loin de son Eden de figues et de raisins mûrs.

Stella, le moment venu, franchira la mer, rencontrera dans sa course folle une bille autrement plus aimable que Mustaccinu et reviendra bien plus tard dans son village, allégée de sa dette: elle jouit aujourd'hui d'un repos mérité et d'une mémoire sereine. Pourtant certaines nuits, surgi de la ruelle, meugle sous sa fenêtre un grand taureau aux cornes d'ivoire et à la robe de feutre vert...

 

A MO GHJATTA «MARGOT»

La chatte Margot.jpg

 

        Sò sittimbrina. Mamma m'hà trovu sottu à un calzu, ind'è a nostra vignarella di a Cùmpartaccia,
muru à muru à «Sacchittò» ghjustu vicinu à l'ochju di Santa Lucia nantu à a strada di Calvi.

Era tutta ammullizzata nantù à sette o ottu fronde di filetta, cuparta di pampana, techja è muscia di «chasselas» inzuccaratu. Mi campava! U 17 di sittembre in 25, dunque, mamma vindimiava. Alza una vetta è chì scopre? Lisandrinella divintata di poi Lisandinone mastucone! a macina! Era più bella chè una stilliccia di miziornu ! Ringraziendu à Diu !

«Eccu e furtune! disse mamma. Vulia cumandalla à a «Samaritaine» cum'è ramine di Lellè a Coffa è poi Santa Maria è San Antone a m'anu lampata quì, fatta è lesta ».

Da ch'ellu m'hà vistu, babbu hè andatu à l'Isula à cumprammi un lettu di farru biancu tuttu fattu à turtogliuli; un lettu pienu di seta, di ricamu è d'amore.

Zia Cisara hè corsa subitu ind'è a so mandria à munghje à Chjarasgiola è, a sera stessa m'aghju sciaccatu un fiadone tantu frescu è bonu ch'ùn aghju fattu mancu un rottu.

Zia Pindarella, ella, m'hà fattu rigalu d'una  ghjatta rossa è bianca chì si chjamava «Margot» cum'è quella grand' criminale Margarita di Vergogna. Sapete quella roccia chì lampava l'amanti pè i purtelli ind'è a Senna. «Margot» era marzita da u mese d'aprile à u mese di sittembre. Un misgiu passa è l'altru vene è poi sò ghjunti nantu à sta tarra Musulinu è Hittileru, dui essari degni da forca. Dopu à sei anni di guerra strepitosa, ci hè vulsutu à parte da mare in là à stantà a nostra pastura, perchè chì stu stomacu sfundatu più s'empie è più si viota.

In 45, sò partuta cù mamma è ci avemu lasciatu case, tettu è «Margot» sola sola. Fù dura a staccanza.

Tutte e mane, a Signora Lisa li dava un'ovu frescu ch'ella pigliava ind'è u nidicale sottu à u so purtellu di cucina. Maria di «Ghjineparu» a ricattava è a scaldava pè u megliu.

Dopu à trè anni, incù u mo maritu Andria, ci avemu fattu un'affaccatella in paese è subitu subitu, ghjunta in piazza cumuna, mi sò messa à scallicà: «O Margot, o Margot!» Madama Sinibaldi à u purtellu: «Chjama puru chì Margot hè navantata, hé à limbu!»

-  Cum'è? A limbu! Ma nimu m'hà dettu ch'ella hè morta!

Corgu ind'è Maria di Ghjineperu è prima ch'abbraccialla dicu:

-     Chì n'ai fattu di a mo ghjatta,

-     Eccu i stomachi! Hè avà chè tu

ghjunghji à riguaralla? Stammi à sente o Lisandrì: durente trè invernate si mittià frà a mo brusta è a mo trallanchera !
Si pigliava tuttu u mo calore, si pigliava ! mancu più e mo ghjambe frisgiulate ùn avia. Un bellu ghjornu di frighjina, ch'ella c'era a neve in Irruglia è u cotru ind'è a stretta di San Barlandinu, aghju scaldatu u spetu è quand'ellu hè statu rossu l'aghju infilzata!»

O ! O ! O ! Da u santavugliu, sò cascata in zizula è m'aghju fattu una bella sunnata.

Svegliati! Discetati! Milla a to ghjatta!

Apru un ochju è chì vecu? Margot inturniata d'una mansa di Margaritelle! A' chì mi sparliccava a faccia, à chì mi liccava e mani! O chì piacè! Ecculu u  stirpugliu.

Una simana dopu, quandu no simu partuti, avemu viutatu e nostre valisgie è l'avemu impiute di i nostri ghjatti.

E' s'è voi andata à visità u Castellu di i Papi

in Avignon, ci sò sempre i ghjatti calinzaninchi à spassighallasi fronti alti è fieri

chats 1.jpg

 

 LA CHATTE MARGOT (cuntrapuntu )

II était une fois un roi et une reine très charitables et hospitaliers. Ils régnaient sur un pays florissant et leurs vignes étaient renommées au-delà des monts et des mers. Dans cette bénédiction ils n'avaient plus qu'un désir: avoir un enfant, et un beau jour de septembre, leur voeu fut exaucé. C'est ainsi que naquit la petite Lissandrina, tétant goulûment le chasselas sous les pampres ensoleillées, bercée par Bacchus lui-même, et chérie des fées: la fée des ondes, la fée des montagnes, la fée de l'âtre, la fée de l'olivier, la fée des greniers, la fée des sages, la fée des fous, la fée des fables... enfin, je ne peux toutes les nommer car elles sont des myriades pour qui sait les reconnaître (malheur à moi si j'en oubliais!) Elles étaient toutes là souriant autour de son berceau de vignes.

La première dit : « Quoi qu'il arrive, tu auras toujours un bon lit où coucher ».

La deuxième: «Quoi qu'il arrive, tu auras toujours un fiadone à manger ».

La troisième: «Quoi qu'il arrive, tu auras toujours avec qui partager ».

Une autre disait: «Quoi qu'il arrive, tu auras toujours la langue bien déliée ».

La fée Pindarella, elle, lui dit: «Quoi qu'il arrive, tu auras toujours une chatte Margot pour te réchauffer » et elle lui fourra dans les bras la plus chaleureuse, la plus douce, la plus capri­cieuse des petites chattes blanches et rousses...

 

La vie va et vient et les orages s'étaient abattus plus d'une fois sur la fillette, mais chaque soir, lorsqu'elle montait se coucher dans son grand lit, elle retrouvait Margot pelotonnée sur l'oreiller qui l'attendait, les yeux mi-clos: la chatte s'étirait et venait s'enrouler autour du cou de l'enfant, lui faisant un anneau magique contre le mauvais sort. Là, dans la chaleur de l'édredon, Margot lui ronronnait à l'oreille les mille contes de la Piazza Cumuna tels qu'elle les apprenait du haut des gouttières auprès de ses soupirants.

Bien plus tard vint l'époque douloureuse du sevrage: il fallut bien quitter Margot... Mais maintenant, Lissandrina, épouse et mère, offre à son tour à ceux qu'elle aime les innombrables enfants de sa chatte Margot qui se chargent d'apprivoiser les terreurs de la nuit et miaulent dans toutes les langues les fables calenzanaises. Il paraît qu'ils ont fait un tabac au festival «off» d'Avignon cet été...

 

 

 

E fole di Piazza Cumuna, di Lisandrina Grimaldi

Fole di Piazza Cumuna, couverture.jpg
  
 En 1989 paraissait ce recueil des fables écrites par notre chère et regrettée Lisandrina GRIMALDI: ceux qui l'ont vue, lors d'une veillée ou d'une fête,  embarquer un auditoire déjà chauffé par les figatelli, la polenta de châtaigne et le bon vin et voguer hardiment toutes voiles dehors entre les tables sur les flots imprévisibles de son imagination, ceux qui l'ont entendue CONTER dans cette langue riche et inimitable ces petites histoires folles nées entre les pierres et les gens de son village, CALENZANA, peuvent témoigner de cette belle nature qu'était Lisandrina. Elle avait reçu des fées le don de conteuse et en régalait les assemblées avec toute sa générosité...
Pressée par notre ami Santu MASSIANI de consigner par écrit ces fole fantasques, elle s'y est attelée en 1988 avec le soutien et l'accompagnement précieux de Santu, et ce ne fut certes pas chose facile, car Lisandrina était, comme toute bonne conteuse, avant tout dans l'oralité et la part d'improvisation de chaque instant risquait de se figer, bref, d'être trahie par l'écrit. Pourtant, au bout de quelques mois la moisson était faite et bien engrangée.
 Ce recueil, préfacé par Ghjacumu FUSINA,  fut édité par  EDIZIONI SCOLA CORSA sous le titre  de:
 "U STRINGAGLIULU DI SIGOLU"
Il témoigne de cette ultime récolte: je dis ultime, car peu de temps après la parution de son livre, Lisandrina a rejoint le monde invisible et enchanté des anciens et des fées de son enfance. Elles nous a laissé ce cadeau, du moins à ceux qui ont pu l'acquérir, car malheureusement le livre est épuisé depuis très longtemps et on ne pourrait que souhaiter sa réédition... vingt ans après...
Lisandrina avait confié à Ghjuvannina LANZALAVI le soin d'illustrer chaque conte, et m'avait  chargée d'accompagner librement - et non de traduire! - chaque récit par un texte en français. Pour moi ce fut une rencontre humaine magnifique doublée d'une drôle de complicité, et l'occasion de m'enraciner un peu plus profondément dans cette île où sont nés mes enfants, si non mes parents... A cette époque mes enfants étaient encore bien jeunes et je passais de mes activités de mère de famille (assez nombreuse!) à l'écriture au contact de Lisandrina sans ressentir de frontière: c'est que l'esprit d'enfance nous habitait l'une et l'autre.
Je me permets, pour vous donner envie de pouvoir lire ces contes, de vous proposer l'un des textes du recueil et adresse à Lisandrina, là où elle est aujourd'hui, un clin d'oeïl et toute mon affection. 
illustracion de Funtane e' muricciate.jpg
(illustration de Ghjuvannina Lanzalavi pour ce conte)

FUNTANE E’ MURICCIATE

 

 

Dopu à tante pesche, squasi mai miraculosi, a nostra barcella, avà truvillinata, ma cusì fiurita, finisce d’invichjà à l’intrata di u boscu. A menta fresca s’intillicceghja à i curdami.

I turisti chì ripiglianu fiatu, nantu à e muricciate di punta à u nostru ortu, venenu à inzuffasi u mustacciu ind’è a friscura. Pè innariulalli l’andatura l’avemu inturniata di rena è di piastre marine. Appillicate à cinque fili bianchi qualchi note di musica ramentanu l’introitu di a messa di u Mucale.

A’ mezziornu, u stradò lampa focu è, aspessu, porghju un broccu d’acqua fresca à i zitelloni chì collanu in muntagna pè scopre valle, monti è funtane. O tante surgente pè i nostri lochi ! ma tantu limicu à e petre di i canali.

Una notte di l’annu scorsu, un pastore piaghjincu, nativu di i cannoni Suprani, ci disceta cù voce disperata. Pare ch’una purtantina era ghjunta ind’è u compulu à l’ora di a munghjera è senza alcuna manera li disse di cullà à u più prestu in paese pè scopre un’affaru guffissimu : a funtana di a Regina avia persu u so vechju sciarbu è era culurita turchina. Tutta stunata, cercu à calmà e furie di u nostru amicu.

            « Ti senti bè ? Sè sicuru ? Voli un duttore ? Ma chì sò ste pazzie ? Hè notte ceca, ùn ti possu infurmà s’ella hè sfigurata a funtana ! »

            Ma l’omu era tantu inchietu ch’escu à pasparoni. Chjamu a mo vicina Cecca, micca più uchjuta chè mè è ci n’andemu à braccetta versu u guadellu. Duie donne in camisgia, in carrughju à mezanotte, pocu stranu u fattu.

            Un cavalieru sbocca à u malgranu di Ciuschellà è ci lampa in sella. Mughju : « O furasteru, s’ell’era meziornu, sta franasia v’era passata ! Semu grisgie è sdinticate ! E’ chì vulete fà di noi ? »

            « Cercu donne amurose di belle funtane. Site signalate nantu à a cumeta di l’acqua. Aisù ! Belle faccende v’aspettanu ! »

                        A sella ci sfughje è m’azzingu à a trecia di Cecca. Appese à a chjoma di a ghjumenta Saittella, franchemu Cuzia è u Castardu sculunendu e disfatte di l’omi. Puzzicheghj tanti è piu.

            U cavalieru tira a sciabula, scupuleghja à San Petrone è crepa u nulu. Lavate è risciarate ci sentemu rinnuvilà ! Una fata cusgidora ci appara. Mittenduci dui tarraghjoli in manu ci ricumanda : « O donne affacindate, u sfilarozzu di e petre zucate gira in Balagna. Siate pronte à fà fronte ! A’u promu cantu di u cuccu, faranu una piantata in Bocca di u Ravalante ! »

            Ubbidiole, l’uparata cuminciò cum’è i nostru antichi a ci avianu amparata. Anu ghjuvatu i tarraghjoli à ammansà tarra è cotuli à l’intornu di e surgente, di i lavandaghji, di e vaccaghje, di i ponti, di i piazzili, di i mulini è ancu d’un cunventu !

            E’ poi, una mane d’aprile, avemu intesu cantà u cuccu è semu corse à a Fiera di e Petre. O chì billeza ! Tutte dumandavanu à fassi cunnosce è cherianu a stima di l’umani. I cumplotti di e petre ghjesgiale prufumate d’incensu s’alluntanavanu da quelle brumicciose di i casgili. A’ l’ombra di i lustinchi, a macine di a Rainca parlava di farina è di brennu è quela di u Pasturu, fata di mille chilò di marmaru, parlava di simulinu. Una ronda di tribbii cantava a « Chjama di l’aghju vaccinate » è l’altre si vultulavanu cum’è in tempu di spulera. Una funtanone in pezzi, à asciuvà l’arba bambina, e pignate figliuline di ranochje saltichjulavanu. Una cantarina schirzava u siccume di i guadri di u nostru chjassu cacciapuntati da une poche di teghje di Brandu. Duie pile di sumere, maestose vulianu inciaccia quella più preziosa di a turturella di u sgiò Ore.

U guadru di Stipitu, incarceratu da poi tant'anni avia righjuntu a flotta è innalzava a più grande bandera, bianca, f atta à cacciamosca.

Nantu à u pinzu di u Pratu, à l'alba di a seconda matina, a Petra Incatinata, cucina carnale di a Petra Turchina di Piazza Cumuna, suffiava ind'è u cornu. Si spumunava per imparà a nutizia : a ghjumenta Saittella si truvava in foce di Fiume Seccu è tirava miraculi di gondule.

In sella, u cumandante di a navigazione era un catellu muntaninu. Da a Tora Caldana à u pede di u San petrone l'a via in pratica ellu u fiume. E gondule, puntate da a zilevra facianu u colla è fala carche à petre in brama di i so lucali. Certe, stanche morte, asciugavanu e so lacrime di cuntintezza, ghjunte à u ponte di u Cruvilaghju.

U primu premiu hè toccu à u Piazzile di Ruglia. Nantu à i ponti, l'innamurati a si spasseghjanu à chjaru di luna; è Pardine sò dinò castelli è u poveru cunventu canta l'Alleluia. Ultimamente, dui ispettori muradori: un beccu cinnaricciu è un beccu à pargulatu misuranu l'appiombu cù a punta di e corne.

Di curugliula avemu spazzatu a calcina vechja. A nostra funtana di a Regina cummencia à ripiglià u so sciarbu è u so scottu. Hè stata tantu malata d'esse inghjuliata. Ancu dopu acconcia li ferma in pettu un angoscia tenace.

Dopu tanti mesi passati à u serviziu di e guadrere; Saittella chì scalava e gondule à a foce di u Seccu, ghjunta à l'ochju di Santa Lucia si ficcò ind'è l'urzaghju una ghjurnata sana, tutta adurata di menta fresca colta in la nostra barcella.

Quandu a bandera di u guadru di Stipitu sbattulò nantu à a Petra Incatinata, Saittella smarì in altu mare. U catellu muntaninu, ingratu, ci hà rincinziatu.

Torna grisgie è sdinticate ci simu impiumicciate ind'è i nostri letti. Ci ne scurdemu di Saittella, di e gondule, di e muricciate cu e funtane. Sbrancatu u telefunu, addiu à chì ci hà vistu.

inghjuliata. Ancu dopu acconcia li ferma in pettu un angoscia tenace.

enclos, terrasses, chemin de montagne.jpg

                                           ( enclos, chemins bordé de murs, terrasses: l'écriture des pierres en montagne)

 

SOULEVEMENT DE PIERRES (cuntrapuntu d'Elizabeth)

 

Celui qui n'a jamais écarté le lierre au bord du sentier, ni déchiré ses mains aux ronciers des vieilles fontaines pour en délivrer la source et la vasque,

 

Celui qui, vautré dans la vase le nez sur les têtards, les coudes dans la menthe, n'a jamais gratté de ses ongles le limon des pierres savonneuses où se tordait le linge,

 Celui qui n'a jamais su reconnaître, ou de l'usure du vent ou de l'intention de l'homme, ce qui faisait les pierres de son chemin, les pierres éboulées de «i tribii», le roc erratique du monolithe déchu,

 

Celui qui n'a jamais humé, dans l'abandon des vieilles bergeries l'auréole crémeuse des pierres à fromage, ni deviné sous la gangue du béton l'aristocrate effluve des stèles d'églises démantelées, dispersées au gré d'oublieuses mémoires,

 

Celui-là, comment aurait-il pu entendre leurs gémissements dans les geôles, leurs plaintes de mortification, leur sourde révolte enfin,

Celui-là, comment les aurait-il vues se dresser dans la nuit des temps et se mettre en marche comme une armée d'humiliés grossissant à chaque carrefour?

Oui, celui-là, comment pourrait-il croire à notre aventure?

    Cecca et moi, grises et antiques amoureuses de voûtes et de margelles, on nous réveille en pleine nuit pour constater la malfaisante parure bleue dont vient d'être affublée notre chère fontaine de quartier « A funtana di a Regina »... la voilà emplâtrée comme une sainte vierge qui tournerait mal sur ses vieux jours ! Un peu plus loin sous le grenadier de Giuschella, le chevalier des pierres révoltées, nous enlève sur sa fougueuse jument Saittella…

Comment dotées d'une nouvelle vigueur, nous devons donner place et dignité aux pierres façonnées et nous assistons aux Etats Généraux des pierres insurgées : de la timide cupule des tourterelles au massif abreuvoir des ânes, de l'humble pierre ménagère à la meule du moulin, les unes arrogantes, les autres fragiles.

Ce que toutes revendiquaient.

Et comment l'armada des gondoles voguant sur les flots du «Fiume Seccu», rapporta à sa place consacrée les unes et les autres sous le haut commandement d'un fier euprocte des eaux de mon village.

Et comment Saittella s'en fut, la tâche accomplie, gorgée d'orge et de menthe, rejoindre en haute mer les chevaux de Neptune, nous laissant retrouver enfin nos rides, nos lits tièdes et l'oubli de nos peines.

Oui, tout cela, qui pourrait le croire, sinon l'amoureux des belles fontaines, des murs redressés et des chemins bien entretenus?

 

 

 

auge dans un mur.jpg
(meule  -préhistorique?- transformée en abreuvoir, encastrée dans un mur au milieu de nulle part dans le maquis)paillier et chardons4.jpg
(entrée majestueuse d'un pagliaghju)
a vaccaghja.jpg
(a vaccaghja: l'enclos et ses mangeoires)
cupules rezza.jpg

(Cupules néolithiques creusées dans un rocher, sous Speloncato)

merci, Hélène pour ton aide!